Victor Nubla
INDICACIONS PER LLEGIR TONI SERRA
Si Josep Pla era un ull amb boina, es podria pensar
que Toni Serra és un ull amb un barret de palla una mica desfet
i atrotinat, però Toni Serra són dos ulls: un mira des de
sota del barret de palla, troba la dança eterna de les coses del
món en els trencavents de les cantonades de carrers perduts i
les geografies àrides i inexpectatives, antiespectaculars, que
l’han portat des d’Alfarràs al Marroc per a poetitzar amb el
recurs de la ciència (aplicada, no ens espantem), i extreure’n
la secreta cal·ligrafia d’un món objectual
irremediablement humanitzable (de bon grat, ja que l’ull és
generós, com el de Philip K. Dick). L’altre cerca en el
software de la paranoia humana, tan aparentment invisible com subjecte
a l’evidència de l’ull ensinistrat; l’objectualisme i la
mecanicitat del comportament humà, la fredor
metàl·lica del control del pensament, de les rutines de
l’embrutiment conceptual d’un projecte de civil·lització
abocat a perdre’s fins i tot les millors paradoxes. La
vigilància estricta de tothom (per tothom) genera
informació. I aquest és el punt privilegiat en el qual
determinar una estança (ignoro la durada recomanada per a un
viatge-absència tan perillós): una ullada als intestins
de la màquina del poder poden ser segles lluny de
l’experiència suprema de l’amor com a estat, de
l’alimentació natural de l’ànima. “Afortunadament”,
aquests budells que hom imaginaria putrefactes, biliosos i informes,
tenen tots els recursos de la racionalitat, tot el concurs
desinteressat de la matemàtica i les arts aplicades, i la
suprema protecció de l’estadística. Les “cintes negres”
de Serra ho monitoritzen i contextualitzen sense concebre la central de
control com una dependència pseudo-física llunyana i
mítica, d’un nivell d’uns altres, o un problema d’un altre. El
control som nosaltres com som també el que és controlat.
Va acometre a Descartes el dubte de si els vianants eren
autòmates i V. S. Ramachandran al mític llibre “Fantasmas
del cerebro” estableix la síndrome de Capgras, que ens impideix
reconèixer emocionalment els que coneixem, fins a considerar-los
impostors (androïdes, autòmates). Podriem parlar de
l’implacable destacat a que ha sotmés Toni Serra les religions
electrodomèstiques, però potser no tindrem prou espai. De
la intensitat amb qué la ciència delimita malalties per
tal d’explicar la síndrome de desinstal·lació
anímica dels individus de les civil·litzacions
contemporànies al poc interés en què l’animisme, o
la creença que els sers inanimats tenen ànima, és
a dir vida, desperta en la investigació científica, hi ha
tan poca distància com entre les dues línies de
descoberta experiencial que fa Toni Serra: l’atzar és
mecànic i variable, inesperat i estimulador de la
tendreça; el control és el fixador de la por i el
guardià del valor d’alló que no val res (per tal de que
ningú se senti veritablement implicat). Ja veieu, la
distància seria eterna (en moltes dimensions),
irreconciliable... un veritable reflex documental probablement
manipulat (per mí, és clar). Una dualitat testimonial i
tranquil·litzadora. Però jo diria que hi ha un tercer
ull, el que emparenta la visió de Toni Serra amb les de
Burroughs, Bataille o Castaneda, el que també acluca a Debord,
Hakim Bey, Ibn Arabi... el que cerca l’experiència transcendent,
alliberadora, l’èxtasi i el vertiginós encontre de les
emocions amb el sagrat: la qualitat de la seva escriptura.
L’elecció del video com a material de construcció
és, en aquest cas, fonamental. Serra tria intencionadament un
llenguatge que considera “bastard”, que no té encara un espai
propi cultural i artístic (potser no el tindrà mai),
extraordinàriament mal·leable, d’escasa ortodòxia
i, gràcies a aixó, lliure. I textualitza amb les
tècniques de la imatge: els vídeos de Toni Serra s’han de
llegir. Les capes d’informació, la simultaneitat de discursos,
els successius tels (perquè la tirada comença sempre per
la sacerdotessa) que tan sols permeten entreveure,
l’irrecurrència d’un imaginari secret, t’empenyen
forçossament a un desxiframent actiu, a l’elaboració
interior d’un text, i et fa lector, és a dir, missatge, de la
revel·lació del món. En les “cintes negres” el
bucle d’activitat de les coses inercials, d’alló que alimenta
sovint la grandilocuència del buid, es reorganitza i sembla
conviure per primera vegada: la sensació d’actualitat
primigènia que s’obté amb aquesta operació
desfà minuciosament l’aparent consistència d’un continu
neutre, que quasi considerem simultani per inofensiu. Quan el vel
s’aixeca, la maquinària de control deixa de brillar, perd la
superfície metàl·lica i reflectant per a
mostrar-se tal qual és. I espanta. En les cintes del temps i la
llum, les persones, les geografies i les arquitectures actúen
com a senyal·lització del mapa profund i possible de
l’ànima, i adverteixen de que solament al viatjar cap endins
podrem visitar aquestes regions. I transmet esperança. Com diu
el protagonista de Seffar: el cel és a sota. En ambdues
sèries, tot aixó succeix perquè una força
radical és convocada; em recorda tant a la terrible
ficció de Tim Powers a Declara: Ja sabeu que l’Arca roman al
mont Ararat, però no ho és pas, l’Arca. Aixó
és un símil letal: la condensació d’una energia
milions de vegades superior: implacable i amb una força
descomunal, com la catedral negra submergida de Gestarescala de Dick...
Els humans es fan petits i la ignomínia, desmesurada. No queda
ni un milímetre d’inocència en aquest pou de fang que no
és fang, que no és; i l’ull troba la pau en la dansa del
vent sobre els plàstics abandonats. L’espectador sap,
perquè ha entrevist: l’artista no vol dir res que no digui:
emprà el discurs com a eina. Homes cremant-se, ballarins d’una
altra música, mans sagnants dels estigmats; és com posar
a jugar els nens amb una fera en un espai delimitat; tancar la porta i
aplicar el principi de l’incertesa. Mai sabrem si la fera els ha menjat
si no obrim la porta de nou. Mentre tant, ens dedicarem a l’intercanvi
de petiment, a infligir i ser odiats, ja que l’intercanvi emocional
solament es pot viure a la ciutat lluminosa que està sota la
medina - l’ últim (i per últim, únic; i
desxifrable) laberint de la consciència-.
text publicat en el catàleg de Flux 2005, Festival de
vídeo d'autor, Centre de Cultura Contemporània de
Barcelona