Com va dir el meu amic Ben Crawshaw, "no es pot romantitzar una època que apenes existeix". Potser per això, la música popular actual és objecte d'analítiques i diagnosis constants. Com si d'un virus en mutació es tractés, no deixen d'aparèixer variants B, C, A+C, B+D, etcètera. Per una senzilla raò de velocitat i efectivitat de propagació, la música popular sembla dotar-se d'una polimorfia permanent, però m'atreviria a dir que tot i els canvis de format, el sentit és el mateix.
Aquest desplegament dona la segona dimensió al text (la primera és el paper on està imprés). El segon desplegament progressa des dels extrems tradicionalment oposats de les músiques cultes i les populars. Aquesta polaritat ja fa temps que es va desintegrar, la qual cosa resultava, per una altra part, imprescindible perquè ambdúes sobrevisquesin en un món en què la informació és la única cosa que circula realment, per mitjà d'una mena de "deriva" comuna de les "arts cultes" cap a estructures socials, productives i industrials "populars", que semblen ser els territoris naturals on deuen residir per sobreviure.
Aquesta tercera dimensió s'incorpora al text. Ara, anem per la quarta: no deixa de ser ingenu creure que un banjo enregistrat en un disc, una veu amplificada per mitjà d'un micròfon i un altaveu, no són música elèctrica. L'electricitat és el combustible de bona part de la música actual i de la propagació del noranta nou per cent d'ella. Hi ha tanta gent que no ha escoltat mai una orquestra sinó és per mitjà d'un suport electromagnètic com compositors de música que solament es pot crear i escoltar amb el concurs de l'electricitat, que és també motor i vehicle de la propagació de què estem parlant.
Amb aquestes quatre dimensions esboçades ja es pot crear una perspectiva. Col·locarem un punt de fuga allà on Russolo, amb unes caixes plenes d'engranatges, va deixar Balilla Pratella amb dos pams de nassos. Un altre punt de fuga el situarem on el fonògraf, la cinta magnètica i la ràdio democratitzàren irreversiblement l'acte d'escoltar música. I un altre més en el moment en que, als anys seixanta, la juventut esdevé nova classe social y la música popular es fa llenguatge de transmissió de les seves idees. Amb un altre punt de fuga estratègicament situat sobre la producció electrodomèstica d'instruments i aparells musicals a l'abast de tothom, la perspectiva obtinguda comença a desplegar-se en una nova direcció, fins a establir una cinquena dimensió que anomenarem música electrònica popular, la qual en totes les seves formes i variants, camins i dreceres, recerques i simulacres, fredors, glamours, guerrilles, artefactes, contagis, contaminacions, visions i ficcions,  constitueix l'apasionant folklore dels nostres dies, un mirall en què ens hauriem de mirar sovint per saber com vivim en realitat, què pensem, i totes aquestes coses.   

Donat que ja he consumit pràcticament tot l'espai amb que comptava, haureu de donar per fet que he parlat de la làmpada diode, de la miniaturització dels circuits, de la imprescindible aportació de la sicodèlia, de la incorporació de formes musicals d'altres cultures, de les revolucions del sintetitzador i del sampler i el seu ús popular, de l'aparició de suports enregistrables múltiples vegades...



publicat al suplement Rock & Clàssic del diari Avui el maig de 1999