Víctor Nubla reflexions sobre el questionari IDEOLOGIA

publicat a "ideologia_ÀDHUC_1", Reus, tardor 2000 Ed. Comissariat

Podem parlar d'ideologia com un conjunt d'idees que s'articulen entre si i que mantenen una certa coherència. Sovint es diu: "la meva ideologia", "l'ideologia d'un projecte"... (cada ser humà és un projecte, cada vida ho és), i vol dir que reconeixem una coherència en els propòsits i les estratègies que es desenvolupen. També existeixen les ideologies històriques, i aquelles que identifiquen corporacions, grups humans, des de sectes a paisos, en les quals ens podriem trobar, com diu Sanchez Ferlosio, amb que podem no estar d'acord amb algunes de les idees que formen part d'aquest "cos" de pensament i per tant, veuren's rebutjats o desplaçats per les propies ideologies, en tant que explicacions absolutes de la vida o del món, excloents de tota aquella disidència o matisació que les contradigui. Son innombrables els casos històrics d'intel.lectuals "depurats" per les pròpies estructures ideològiques. Ara penso, per exemple, en Anatole France, però la llista és interminable i a més, pública. Hi ha també una tendència a relacionar "ideologia" amb pensament d'esquerres. Aixó és fals: hi han ideologies vomitivament reaccionàries. Però el millor de qualsevol forma de pensament és que tard o aviat ha de canviar (potser aquesta manera meva de pensar també ho farà), que el pensament és, com diu Krishnamurti, una "impuresa" de la ment, una reducció d'una totalitat, un exercici espuri d'interpretació de la realitat.

Suposo que, en el context d'aquesta publicació, "ideologia" pot ser sinònim de pensament crític o actitud compromesa. A partir d'aquí, la qüestió de si el treball artístic ha de mostrar-ho explícita o implícitament és si més no, confusa.
Primer, cal veure fins on es considera explícit i fins on no. Penso que els artistes actuals, com els d'abans, han de tenir un discurs ideològic propi davant la societat, si aixó no passa, crec que es dolent pel conjunt de la societat. Es bo que l'artista exerceixi una crítica permanent i el seu paper és el de revisar amb atenció tot alló que passa al seu voltant (sembla que el pensament, la ciència i l'art haurien d'ocupar-se de tot aixó que les altres activitats humanes no es qüestionen mai). Aixó es pot fer patent en l'obra d'un artista tant com, per exemple, en la seva forma de mostrar-la o de distribuir-la. O en les seves intervencions públiques com ara entrevistes, etc. En quant a la suposada ideologia de l'obra realitzada en sí, francament, aixó pot ser evident en l'arquitectura, en la literatura, el teatre... però en el cas de la música, si aquesta no va acompanyada de lletra, el seu contingut ideològic sovint solament serà descifrable pels crítics o pels musicòlegs, i qui diu descifrar, diu inventar. Ara bé, l'autor sempre pot posar un títol clarament ideològic per evitar que ningú es distregui... perque, finalment, què és més ideològic, un pasodoble amb lletra revolucionària o una música composada amb mètodes i finalitats no reaccionàries? El cas de la música és paradigmàtic: es tracta d'una activitat artística de la qual tot l'estudi, la història, la tècnica, l'explicació i la crítica es fan per respecte al que és fins que arriba a l'oïda. De l'oïda cap endins, tot es torna ambigu, inexplicable, indefinible i a més, no hi han ni paraules inventades a propòsit per parlar-ne. Davant un llenguatge tan inefable, el sol fet de pretendre que sigui escoltat sense referències extra-musicals, sense coartades i sense atrezzos, representa una clara posició ideològica de l'artista, el contingut de la qual, el pensament en sí, seria el propi llenguatge sonor, no la seva existència com a fenòmen de física ni com a manifestació antropològica.

En quant al tema de la submisió ideològica de l'artista en el moment actual, hem de pensar que és possible que aixó no hagi deixat de passar mai. Diriem que, igual com en el treball de molts artistes s'aprecia una forta llibertat i independència ideològica, també en altres s'aprecia tot el contrari. En ambdós casos, des de nivells subliminals fins als més evidents. Diria, ademés, que allò que anomenem "corrent general", una mena de consens rutinari dels grups humans que es diu corrent perquè aparentment es desplaça, tot i que al mateix temps, és clarament immovilista, i en la que naveguen junts els organismes de poder, els crítics, les galeries, els mitjans i, sobre tot, el públic, constitueix una Conspiració permanent "de facto" contra l'art i sovint contra la més elemental forma racional de pensament. Aquesta cadena alimentaria té en el punt més alt l'artista.  Prenc prestat de l'imaginari Gregor Markovitz d'Spinrad i la seva teoria de l'entropia social, per recordar que en tot procés conflueixen tres forces: una que tracta de perpetuar-se, una altra que intenta derrocar la primera per a suplantar-la, i una tercera que és el caos.
Des d'aquesta perspectiva, ja no cal parlar de submisió, sino de consens, d'acord implícit i sovint explícit, de pacte. I potser inclús de la construcció sistemàtica d'una realitat homogènia, ultra-coherent, completa i excloent, que la gent acostuma a anomenar "vida real" i que conté conceptes tan inaprensibles com ara "fermesa democràtica", "art contemporani" o "trip hop".
 
 

Però aquesta freqüent submisió, que s'interpreta sovint com una derrota de l'art, no té perquè afectar el discurs crític del suposat artista, i molt menys a la seva autoestima i dignitat professional. Primer, perquè sens dubte, no hi ha discurs crític en el si de tanta coherència, o bé, si que n'hi ha: un simulacre de discurs crític que correspón molt bé a un simulacre d'art, un simulacre d'institucions i un simulacre de públic, molt ben aconsseguits. Hi ha un suposat art que denúncia, que seria com dir que hi poden haver ONG's que analitzin el periode suprematista.
Però abans de continuar, potser fora interessant revisar aquells conceptes que poden haver perdut sentit en l'actualitat. És a dir, que potser resulten imprescindibles en el context d'aquesta realitat immillorable que ens presenta la Conspiració, però clarament obsolets des del mateix discurs crític: No és l'artista, a través dels drets d'autor i els de propietat, exhibició, etc. un simple rendista? Des de la reproducció en sèrie de suports sonors, escrits, cinematogràfics, i la creació de les societats de protecció de drets, l'artista deixa de ser un obrer autònom, cosa que per altra banda no feia tant que havia arribat a ser, per a convertir-se en rendista de la seva obra (Jacques Attali ho explica molt bé a "Ruidos. Ensayo sobre la economía política de la música"). I aixó no es pot considerar una professió.

Ha arribat el moment de veure quines arts poden considerar-se un bon vehicle ideològic, pregunta que es deuen haber fet des de la CIA fins a tots els dictadors que pul.lulen pel planeta a més dels responsables de propaganda de tots els partits polítics... per saber la resposta solament cal fer una ullada al voltant. Com que la super-realitat comuna i universal ens envolta uniformement i es cohesiona amb un alt índex d'èxits, no pot ser difícil detectar actituds progressistes que embolcallen postures reaccionàries, i actituds reaccionàries que apareixen darrera de postures progressistes. Tot encaixarà.
Amés, en l'art, es dona el cas de que el noranta nou coma nou per cent de l'obra artística produïda no té la oportunitat de canviar com les formes de pensament o ideologies que l'han acompanyada, doncs està fixada. Aixó pot ser molt útil per a properes generacions i molt poc agradable per als autors, doncs no hi ha res més variable i sorprenent que la disecció ideològica d'una obra d'art. Reapareix el tema de la renda. Potser també hem de parlar d'una renda ideològica que pot perseguir l'artista al llarg de tota la seva carrera. Casos n'hi ha.
 

Tornem a la idea de la famosa Conspiració contra l'art. Aquesta conspiració està feta de fragments molt grans de la super-realitat de què parlava. Forma un complex meta-discurs que incorpora sense problemes inclús les postures més crítiques o aparentment disidents. El que aquesta incorporació es produeixi d'una manera conscient o inconscient varia. Per exemple, la potenciació per part de la CIA de l'augment de la cotització de la pintura expressionista nord-americana durant la guerra freda seria un exemple de la segona opció. La primera opció acostuma a ser més vistosa, per quant l'artista que s'incorpora voluntàriament acostuma a tenir que pagar la quota d'aparicions públiques i compromisos socials a l'us. Així, tot i que no es produeix precissament allò que es diu un debat entre els sectors independents i els sectors més obertament acrítics, si que s'estableix una dialèctica molt visible, o cada cop més visible, i que permet l'organització colateral de les forces en conflicte.

Per resumir, el que planteja aquest questionari que he rebut és si en l'art actual es troba encara el conflicte més important que ha viscut l'art del segle XX, entre les postures de les ideologies històriques progressistes i les reaccionàries. No hi ha dubte de que sí. Fins des de l'humanisme més senzill es detecten les tremendes aberracions que com a civilització estem incorporant al nostre equipatge cultural. (I no ens oblidem que aixó no deixa de ser poqueta cosa al costat del que estem incorporant al nostre equipatge de massacre i destrucció). Tampoc cal dubtar de que el conflicte entra en una fase definitiva. En primer lloc perquè, a l'igual que en els demés ordres de la vida contemporània, en l'art i la cultura s'està produïnt una globalització que no és solament enriquidora, com molt bé remarquen les empresses que viuen d'ella, sinó també altament perillosa en el sentit de què crea una força de certesa, una mena de "pensament únic", un "mainstream", pràcticament imparable, que és l'expressió d'una societat infantiloide amb una cultura tan buida com desmesurada. En aquest sentit, a l'enfrontament entre artistes i poder, o entre artistes crítics i artistes reaccionaris, i totes les seves variacions, no li queda massa debat per davant: aviat serà acollit amb tendresa en els territoris de l'elegància i el fair play, i l'objecte de la crítica es diluïrà o, millor, s'esvairà en un context social homogeni i dotat d'una absurda coherència molt eficaç. Així com a Strawinsky, quan va arribar a Amèrica, el seu editor li va presentar el que seria "el seu arranjador", aviat a cada artista li presentaràn "el seu crític", "el seu polític" i "el seu públic".
I en un món paral.lel amb l'aire condicionat fet malbé, altres artistes, altres crítics, altres polítics i un altre públic, organitzaràn la resistència perquè paraules com "sentit" i "consciència" no desapareguin dels catàlegs, les crítiques, o les converses quotidianes, i molt menys de la petita llista de coses de valor que encara pot aportar l'art. O no.