Article
publicat a la revista Q (Manresa, desembre 2009)
PANORÀMICA
EMOCIONANT DE LES MÚSIQUES EXPLORATÒRIES A CATALUNYA
Victor
Nubla
En
primer lloc, volia explicar
que he emprat el terme "músiques exploratòries"
(també es podria dir
"músiques d'exploració") per referir-me a allò que
des de finals dels
anys noranta anomenem aquí "música experimental". Aquesta
nova
terminologia, utilitzada sovint els darrers anys a d'altres
països, ens permet
alliberar-nos d'un mot la polisèmia del qual resultava confosa
en l'àmbit
musicològic, en referir-se per igual al moviment
nordamericà encapçalat per
John Cage els anys 50 i a les músiques de recerca actuals en
l'àmbit de la
música popular contemporània. No són més
que paraules, però trobo important
advertir d'aquesta diferéncia, ja que aquí no
parlaré de la música contemporània
"culta", sinó de l'experimentació en la música
popular a Catalunya,
per molt que ambdós territoris s'intersectin amb
freqüència i comparteixin
sovint certes problemàtiques i certes oportunitats. En segon
lloc, em permetré, per
una vegada, deixar de banda les consideracions polítiques i
l'anàlisi socioeconòmica
habituals, donant per ben entés que les músiques de les
quals aquí es parla,
pateixen moltes mancances que resulten ser comunes a la majoria
d'escenes
musicals del nostre país, i que aquestes han estat tractades
sovint per
diversos autors el passat any 2009*. Tanmateix,
potser hi ha quelcom
d'endèmic en la seva manca de visibilitat, en la seva elevada
probabilitat de
no existir, en una bona part deguda a l'absència de mitjans de
comunicació especialitzats
en les "altres" músiques, i també a la desatenció
dels mitjans de
comunicació generalistes que tenen, per passiva, una forta
responsabilitat
formativa en el gust de la població catalana, acostumada a triar
d'entre allò
que coneix. No oblidem que els altres prismes actius en la
formació del gust
són els promotors privats i les institucions públiques
culturals. Depén en tot
cas de com descomponen la llum, aquest prismes, per saber què
il·luminen. Malgrat
això, afortunadament, la
incorporació d'una nova generació de públic i
artistes, el conseqüent encontre
transgeneracional i la capacitat de comunicar-se i difondre’s
utilitzant els nous
recursos telemàtics, com ara la web 2.0, ha portat a la
situació de que, el
2009, aquesta escena es consolida, tot i que no pren la forma
jeràrquica de les
estructures culturals tradicionals. Neix així un conglomerat de
projectes i
iniciatives que comparteixen determinats trets, una escena
múltiple
d’experimentació musical a Catalunya que circula per una xarxa
local espontània:
cicles, festivals, bars, clubs, sales, teatres, centres cívics,
locals
d’associacions i pisos particulars, acullen esdeveniments de micro,
mini o
mitjà format que, per al melòman explorador, que es
delecta amb les troballes,
les sorpreses i l’inesperat, representen una font quasi inesgotable
d’emocions.
Algunes publicacions, més o menys marginals, algunes
ràdios, més o menys
lliures, s'en fan ressò, tot i que per on circula més
literatura referencial és
per la blogosfera. La
diversitat d'aquests projectes
sonors i les seves coincidències conformen un univers sonor de
gran riquesa, un
panorama emocionant i un camp d'exploració formidable. Per
tant, al meu entendre,
l’estat de la música exploratòria a Calunya és ben
saludable, una altra cosa és
l’estat dels músics i els agents, és a dir, la feblesa
d’aquesta xarxa. Però
hauriem d'estar oberts a les pràctiques saludables, com ara
celebrar les coses
bones i gaudir-ne. Ja que l’escena existeix, practicar-la. És
plena de
projectes suggeridors, uns més consolidats que d’altres,
individuals o
col·lectius, normalment autogestionats, portats endavant amb
prou alegria (cosa
no molt habitual) amb el propòsit de fer-nos feliços (em
pregunto si això
resulta més habitual). Cal anar
a aquests concerts,
primer per mantenir una dieta rica i variada (menjar cada dia el mateix
predisposa a carències de certes vitamines i minerals) i segon,
per fer de
públic, cosa que, vulguis o no, ajuda al manteniment d’una
escena. Per
poder anar-hi, cal saber on i
quan tenen lloc, i això és una tasca difícil ja
que parlem d'una xarxa de gran
mobilitat que, a la manera d'una guerrilla, colpeja sempre en el lloc
més
inesperat i, a part de les fites més o menys institucionals, com
els festivals
LEM, Gargall, Remor o Cap Sembrat, que tenen dates anuals, el seu
comportament
és el d'un rizoma, amb fluxes variables i nodes intercanviables. Per
sort, tenim a l'abast una
forma no menys rizomàtica d'estar al corrent de les accions i
manifestacions de
les músiques d'exploració a Catalunya: cercar els noms
d'aquests projectes a
internet i obtenir la informació necessària de les seves
pàgines web, blogs,
etc. Em direu
que ja costa prou de
saber on trobar aquests noms, i m'he proposat rersoldre el problema en
aquestes
mateixes pàgines, de manera que us recomano que aquest any 2010
no us perdeu el
violí que balla de l’Adele Madau, la
cerimònia del collage dels 25 Hombres,
el piano políglota d’Agustí Fernández,
la sublimació de l'innocu en
letal d’Alfredo Costa Monteiro, la
perversa sentimentalitat d’Ankitoner Metamars,
la
poderosa navegació de la Banda
d’Improvisadors de Barcelona, els luthiers maximalistes de Cabo San Roque, la música
arquitectònica de la BandaÈria, les
tempestes subterrànies de Bèstia Ferida,
les percussions loquaces de Carme Garrigó,
les microimprovisacions del Col·lectiu IBA, la
música per a serps
de Convolution, la cerca de
l’essencialitat del soroll de Cremaster,
la tenebra il·luminada de Cuzo, el soul
mental de Christian Dergarabedian, el collage
evocador de Dargelos, l’orquestrina
de vaixell pirata Don Simon &
Telefunken, la psicodèlia extraterrestre del Duo
Caphre, el laberint
de veus dadà d’Araki, la música
latent de Balago, l’electrònica
compromesa d’Evol, el correu còsmic
de Faraón, la quincalleria
cibernètica de Néboa,
l’electrònica matèrica
de Nikka, la subtilesa improvisadora
de Ferran Besalduch i Freenètics,
l’exploració profunda de Ferran Fages,
les estratègies sonores de Don The
Tiger, els
seqüenciadors de Florenci Salesas, els ambients
callats de Grus, les batalles instrumentals dels Homenatges, les progressions lisèrsiques de Jiddu, l’insubornable diàleg amb l’instrument d’Agustí Martínez, el laboratori
d’improvisació d’Aixònoéspànic,
la
música estratificada de QA'A, el
piano acrobàtic de Josep Maria Balanyà,
les derives psicourbanes de Le Petit
Ramon, la música de reüll de Les
Anciens, el free industrial de Macromassa,
la poètica sonora dels
objectes quotidians de Pole Pole, el
repertori inacabable dels Mil Pesetas,
el saxo teatral de Mireia Tejero, els
haikus
acústics de Misaluba Quintet de Fusta,
la recerca de l’espai amb la veu de Mariona
Sagarra, la música d’aviació de Motor
Combo, la improvisació dura de la Orquesta
del Caballo Ganador, les bandes sonores en directe dels PAD,
els experiments de Pidgins, la guitarra
elèctrica imantada
de Rafael Zaragoza, la introspecció
orbital de Santiago Latorre, els
nens clarinetistes de l’Orquestra de les
Mines, dirigits pel Miquel Àngel Marin, la
patada sònica de
Sons of Bronson, l’elegància radical
dels Tarannà, el so envoltat de
silenci de Tres, les aventures
guitarrístiques d’Albert Giménez,
la combustió espontània de Les Aus, les
composicions amb enigmes
dels Linn Youki, el teatre de
joguines punk de Las Burning Ladillas,
l’abstracció emotiva de Triulet,
l’humor còsmic d’Espanya, la recerca
de la naturalitat de Xavier Maristany,
l’explosió energètica dels ZA!, els
paisatges de Lucius Works Here,
l’univers sonor de Marc Egea, la
lírica de dibuixos animats d’Internet 2,
la música litoral de Selva de Mar,
les construccions orgàniques de Soma
Planet... Introduint
aquests noms en els
cercadors d'internet s'obriran davant nostre les portes d'un món
ignorat, però
no menys real. Després caldrà seguir les seves agendes,
els seus fluxes, el seu
esdevenir. No és pas molt complicat, però cal tenir
l'esperit d'explorador i
l'ànim inquiet, propis dels lectors d'aquesta publicació.
Per
mitjà d'aquestes indagacions,
descobrirem que tot això passa a Catalunya diàriament; no
ens trobarem amb
músics fabricats en una campanya de màrqueting ni que
responguin a cap model
estàndard, sinó amb microuniversos
autònoms que interaccionen entre ells
ancestralment, doncs estarem al
davant, ni més ni menys, de quelcom que existeix des de fa
quaranta anys (una característica
del rizoma és la perennitat). Potser no es correspon amb les
espectatives dels
nuclis conservadors de la cultura del nostre país que, per una
altra banda, no
són gens conservacionistes amb tot allò que escapa de la
idea conservadora de
la cultura. Fins i tot tenen un perillós flaire contracultural
i, sovint, una
actitud de provocació. Sigui om
sigui, faci'm cas: si a
vosté l'avorreix la previsibilitat de les músiques
genèriques i les de consum
massiu li produeixen urticària, doni's l'oportunitat de
conèixer altres
músiques i pensi que en un sistema cibernetitzat, els mecanismes
de control
solament poden accedir-hi a les perifèries dels fenòmens.
El centre de control
considera tot allò que escapa al seu abast com a
perifèric. Però cadascuna
d'aquestes perifèries no és més que la membrana
exterior d'un altre nucli,
invisible per al sistema centralitzat, que somnia una homogeneïtat
que
senzillament és ceguesa. És com si alguns dels nodes no
interactuessin,
convençuts de que són centres d'irradiació,
orígen, matriu. I no és cert:
mitjans de comunicació, institucions públiques, promotors
privats, són elements
de l'estructura, però no pas l'estructura. Tot i així,
s'atribueixen la
capacitat de la creació de públics. Bé, esperem
que no sigui l’única manera.
Pensem que l'aire lliure no és un gueto; el públic, un
altre node
imprescindible, pot transitar. http://www.gracia-territori.com/emfg_index.htm * la llista de les mancances es pot
trobar a la meva
aportació al llibre (Des) acords, Música
i músiques als Països Catalans,
publicat per Argumenta-El Cep i la Nansa
Editors.a