texto
de la presentación de (LA) MÚSICA (COMO) DESTORNILLADOR
por
Joan-Elies Adell el 28 de noviembre de 2003 en Hub (Barcelona)
En primer lloc voldria agrair a la Editorial Audiotextos d'Alcalá de Henares, a la Llibreria HUB d’aquest preciós barri de Gràcia. I, especialment, a Víctor Nubla, no només per pensar que jo podria dir alguna cosa interessant sobre el seu llibre (la) música (como) destornillador, sinó, especialment, per haver escrit aquesta sèrie d’articles. Si us dic que (la) música (como) destornillador és la recopilació d’uns articles publicats per Víctor Nubla, en la revista Voice entre 1996 i 1999, tal vegada molts de vosaltres us podríeu fer una imatge equívoca, distorsionada, d’aquest llibre. Perquè no es tracta d’un llibre que hagi perdut actualitat, ben al contrari. És un llibre més actual que mai. (pàg. 80: fragment sobre la societat infantiloide) Jo
destacaria tres qualitats d'en Víctor Nubla. Però no
sé
en quin ordre. Qualitats que no només atribuiria a Víctor
com a persona, com a músic o com a artista, sinó que
són
unes qualitats que, d’una o altra manera, envaeixen totes les
iniciatives
que sorgeixen de la “factoria Nubla” i que tenen en Víctor al
seu
principal valedor: estic pensant, ja que estem a Gràcia, del
L.E.M,
però també de les Clauriadiències, o de les
diverses
iniciatives d'edició, ja siguin relacionades amb la
música
o amb la creació assagística i literària. I quines
són aquestes qualitats.
La segona de les qualitats de Víctor Nubla és la seva intel·ligència. No és la seva una intel·ligència interessada, sinó una intel·ligència (anava a dir pura, però no m’agrada aquesta paraula, sinó, com diria Lévinas, una intel·ligència neta, lliure, sense busca de beneficis (ni econòmics ni personals) sinó simplement el desig de compartir amb els altres els fruits del seu pensament, els resultats de la seva curiositat: Una intel·ligència desinteressada. I això enllaça amb la tercera de les qualitats (o n’és una conseqüència) de Víctor Nubla: la seva generositat intel·lectual. No es només una persona curiosa i intel·ligent, sinó que gaudeix de compartir les troballes de la seva observació, de la seva atenta escolta, del seu constant parar l’orella, de la seva reflexió. De la suma d'aquestes tres caracteristes, d’aquestes virtuts d'en Víctor sorgeix aquest llibre o, millor dit, aquest llibre és un exemple, o un símptoma, d'allò que vinc parlant. Perquè
la musica com a destornillador és, a un mateix temps, un llibre
crític, un llibre que ens mostra, que ens descobreix, no altres
mirades, altres òptiques (¿ no us adoneu que tot
l'utillatge
conceptual i filosòfic que utilitzem és hereu d’una
concepció
visual del saber?) sinó que indaga en altres escoltes, en altres
oïdes. Diverses possibilitats, inèdites, d’escoltar el
món.
És
aquest el llibre escrit per un teòric de la perplexitat. No
sé
si se li escau, a Víctor, dir-li això de teòric.
Però
si des de la concepció clàssica del verb THEOREIN,
observar,
sí que podríem dir que és un teòric que
teoritza
amb l'orella. És un teòric de l'oïda: de
l'audiència
clara, de les clariaundiències. I, en aquest sentit, no
s'està
de criticar aquells que parlen de la música sense entendre la
seva
lògica, com en aquell fragment del llibre que deixa anar, com
una
bomba a la línia de flotació dels suposats crítics
musicals, moments sublims com aquest: “se habla de música de
baile
como si no se pudiera bailar toda la música” (p. 63).
Joan-Elies Adell |