texto de la presentación de (LA) MÚSICA (COMO) DESTORNILLADOR por Joan-Elies Adell el 28 de noviembre de 2003 en Hub (Barcelona) 

En primer lloc voldria agrair a la Editorial Audiotextos d'Alcalá de Henares, a la Llibreria HUB d’aquest preciós barri de Gràcia. I, especialment, a Víctor Nubla, no només per pensar que jo podria dir alguna cosa interessant sobre el seu llibre (la) música (como) destornillador, sinó, especialment, per haver escrit aquesta sèrie d’articles.

Si us dic que (la) música (como) destornillador és la recopilació d’uns articles publicats per Víctor Nubla, en la revista Voice entre 1996 i 1999, tal vegada molts de vosaltres us podríeu fer una imatge equívoca, distorsionada, d’aquest llibre. Perquè no es tracta d’un llibre que hagi perdut actualitat, ben al contrari. És un llibre més actual que mai. (pàg. 80:  fragment sobre la societat infantiloide)

Jo destacaria tres qualitats d'en Víctor Nubla. Però no sé en quin ordre. Qualitats que no només atribuiria a Víctor com a persona, com a músic o com a artista, sinó que són unes qualitats que, d’una o altra manera, envaeixen totes les iniciatives que sorgeixen de la “factoria Nubla” i que tenen en Víctor al seu principal valedor: estic pensant, ja que estem a Gràcia, del L.E.M, però també de les Clauriadiències, o de les diverses iniciatives d'edició, ja siguin relacionades amb la música o amb la creació assagística i literària. I quines són aquestes qualitats.
La primera és aquella que té a veure amb la curiositat (conec a poques persones que siguin més curioses que Víctor). I quan dic curioses no em refereixo a la tafaneria, òbviament, sinó a la seva ànsia de coneixement que sempre desprén, al seu desig incombustible d'anar sempre més enllà de l'aparença, de l’obvietat. Una curiositat inquieta, que sospita de tot. 

La segona de les qualitats de Víctor Nubla és la seva intel·ligència. No és la seva una intel·ligència interessada, sinó una intel·ligència (anava a dir pura, però no m’agrada aquesta paraula, sinó, com diria Lévinas, una intel·ligència neta, lliure, sense busca de beneficis (ni econòmics ni personals) sinó simplement el desig de compartir amb els altres els fruits del seu pensament, els resultats de la seva curiositat: Una intel·ligència desinteressada. I això enllaça amb la tercera de les qualitats (o n’és una conseqüència) de Víctor Nubla: la seva generositat intel·lectual. No es només una persona curiosa i intel·ligent, sinó que gaudeix de compartir les troballes de la seva observació, de la seva atenta escolta, del seu constant parar l’orella, de la seva reflexió. De la suma d'aquestes tres caracteristes, d’aquestes virtuts d'en Víctor sorgeix aquest llibre o, millor dit, aquest llibre és un exemple, o un símptoma, d'allò que vinc parlant.

Perquè la musica com a destornillador és, a un mateix temps, un llibre crític, un llibre que ens mostra, que ens descobreix, no altres mirades, altres òptiques (¿ no us adoneu que tot l'utillatge conceptual i filosòfic que utilitzem és hereu d’una concepció visual del saber?) sinó que indaga en altres escoltes, en altres oïdes. Diverses possibilitats, inèdites, d’escoltar el món.
Escoltar el món i, en escoltar, sentir els sons que el conformen: tot incloent-hi els sorolls, que són part de la música (fragment de la p.24: tancar les orelles). És aquesta una actitud crítica que vol anar en contra de l'obvietat també en el camp de la sonoritat.

És aquest el llibre escrit per un teòric de la perplexitat. No sé si se li escau, a Víctor, dir-li això de teòric. Però si des de la concepció clàssica del verb THEOREIN, observar, sí que podríem dir que és un teòric que teoritza amb l'orella. És un teòric de l'oïda: de l'audiència clara, de les clariaundiències. I, en aquest sentit, no s'està de criticar aquells que parlen de la música sense entendre la seva lògica, com en aquell fragment del llibre que deixa anar, com una bomba a la línia de flotació dels suposats crítics musicals, moments sublims com aquest: “se habla de música de baile como si no se pudiera bailar toda la música” (p. 63).
És, doncs, un llibre de teoria sobre la perplexitat sonora. 
 

Joan-Elies Adell

vuelve a la página anterior