Té sentit parlar d'avantguarda musical del Segle XXI?
foto: plaça del Sol (Gràcia) 15 d'agost 2000
1. UNA MICA D’HISTÒRIA
Per arribar a respondren’s satisfactòriament a aquesta pregunta haurem de compartir certa informació, que exposarè en aquest primer capítol.
Es coneix com “avantguardes artístiques” el conjunt dels moviments sorgits des de principis dels segle XX fins a l’inici de la Segona Gerra Mundial, aproximadament, hereus de la primera pintura “moderna” (Turner, cap al 1840, els impressionistes, el 1874, neoimpressionistes i postimpressionistes: Monet, Van Gogh, Gauguin…), i que van tenir noms com expressionisme, cubisme, fauvisme, orfisme, futurisme, suprematisme, surrealisme... Aquest periode s’anomena també freqüentment dels “ismes”, alguns més recordats que altres avui dia, i es caracteritza per portar més lluny la ruptura amb l’academicisme dels seus precursors del segle XIX, defensar el subjectivisme i la llibertat expressiva, qüestionar l’esquema sensorial de l’època i el món objectual, per una banda, i en altres d’aquests moviments, per la recerca d’una bellesa pura i geomètrica a partir del racionalisme. Això culminarà en el periode d’entre-guerres, amb el moviment surrealista (paraula que no prové de sub-realista sinó de super-realista) i que, decididament polititzat, posa en qüestió el caràcter burgès de l’art i preconitza la no separació entre art i vida. El surrealisme és hereu directe del moviment dadà (1916-1022), sovint erròniament anomenat dadaísme), que va certificar públicament la mort de l’art mentre experimentava amb tècniques com el fotomontatge o el collage, ideava mecanismes impossibles i defensava l’absurd i l’atzar com a eines per a establir la identitat entre art i vida. Dadà va ser fundat per Hans Arp i Tristan Tzara al Cabaret Voltaire de Zurich i en poc temps s’exten per Europa fins a arribar a Nova York, on es presenten els ready-mades de Duchamp (objectes quotidians descontextualitzats esdevenen obres d’art. També Schwitters, amb el merz, ensambla deixalles).
Després de la Segona Guerra Mundial, l’art entra en un periode fortament críptic que, fins a la meitat dels setanta dóna una altra bona quinzena de moviments, preocupats pel fenòmen de la percepció i la llibertat i gestualitat de l’artista, anomenats per alguns “segones avantguardes”, el nom dels quals ens resultarà segurament més familiar: expressionisme abstracte (Action Painting), art brut, informalisme, op-art, d’altres que interpreten la cultura de masses, com l’hiperrealisme i el pop-art, i alguns que clarament continúen el treball subversiu de dadà: minimalisme, conceptualisme, happening, fluxus, land art, arte povera, instal·lació… En aquests moviments es pot detectar el nihilisme que enarbolava dadà, desapareix qualsevol propòsit implícit o explícit de canviar la societat i, per supost, la diferència entre art i vida queda totalment demolida, en l’àmbit objectual tant com en el de l’actitud de l’artista envers la seva obra i la forma de mostrar-la.
La història de l’art explica que quan aquests moviments s’esgoten a mitjans dels setanta, entrem en el periode anomenat postmodernitat, caracteritzat per restituir el concepte de la cosa “artística”, decisió que reconcilia de nou els artistes amb els galeristes, i per la revisió historicista i l’eclecticisme que barreja lliurement figuració, abstracció i concepte. Aquest periode, que en principi no ha acabat, podria anomenar-se dels “neo” (neoexpressionisme, neomanierisme, neopop…).
És a dir, des del punt de vista de la propietat del terme, les avantguardes (mai “avantguarda” en singular i aprofito per dir que “avantguardista” tampoc és d’ús comú en termes artístics) s’acaben amb la Segona Guerra Mundial.
Direm entre parèntesi que aquesta terminologia és especialment relativa a les arts plàstiques, però no costa gaire trobar-hi relacions amb la música en tots els periodes: sempre és un referent Luigi Russolo dins del moviment futurista, i no és difícil adscriure John Cage a les dites segones avantguardes, com tampoc seria dificultós trobar-hi les relacions amb la literatura o l’arquitectura. Veiem:
La música: la modernitat musical és contemporània dels primers ismes, a finals del segle XIX (Strauss, Mahler…) i principis del XX (impressionistes i simbolistes: Debussy, Ravel, Satie…) i culmina en el periode de les avantguardes històriques amb l’atonalitat (Schönberg, Weber, Berg), el futurisme (Russolo) i el nou folklorisme (Bartók, Stravinsky). Després de la Segona Guerra Mundial, es dóna el que en música s’anomenen les neo-avantguardes (experimentalisme, post-serialisme, minimalisme, happening…) moviments revisionistes que sovint pretenen precissament desmarcar-se de les avantguardes. Fins al punt que el periode de finals dels 60 i principis del 70 es coneix com “crisi de les avantguardes”, que coincideix aproximadament amb l’eclosió a nivell mundial de la nova música popular, el rock, el pop i el jazz que, durant aquest curt periode de temps, efectuaran diverses aproximacions entre sí, envers l’art contemporani i la farmacopea, fins a esgotar un dels moments més suggestius de la història de la música. El 1979 es publica La condition postmoderne, de Lyotard.
D’aquest batibull de dates i noms emergeix la idea de que res va ser igual després de la segona gran guerra, quan la nostra cultura es trobava en un tremend procés de transformació, del qual, probablement, la conflagració va ser també conseqüència. El segle XX havia començat quan passàvem d’una societat rural a una societat urbana i d’un model industrial a un de tecnològic, fascinats pels grans invents i descobriments, per la nova ciència (l’electricitat, la ràdio, la relativitat, el psicoanàlisi…) neixia el moviment obrer, la producció en sèrie, el nous mitjans de transport i comunicació, s’extenien el socialisme i l’anarquisme… La Primera Guerra Mundial va ser terrible, però va ser una guerra tal com havien sigut sempre i la vida no es va aturar del tot. Les avantguardes van resorgir amb força quan aquesta va acabar. Durant el periode d’entre-guerres l’art es va radicalitzar i va ser encara més provocatiu i subversiu. Els artistes en aquells temps, s’hi jugaren sovint el coll, petiren exili, mort, molts d’ells van ser nòmades fugint d’un front per a caure en un altre. Y va arribar la primera guerra moderna, que és la Segona Guerra Mundial, a partir de l’assaig general de la Guerra Civil Espanyola. Eren guerres de les quals no es podien desentendre els artistes. Fins i tot eren guerres on els artistes podien constituir un objectiu important. Veiem sinó la desgraciada peripècia d’Artur Cravan, el tràgic final de Walter Benjamin, l’assassinat de García Lorca o la persecució dels membres de la Bauhaus, etc. etc… els artistes feien art per commocionar a la societat, per provocar al poder i amb cap intenció de complaure els burgesos… i ho aconseguien. L’escenari d’entre-guerres estava prou convulsionat i al mateix temps prou plè d’esperança com per a que la Humanitat es considerés en trànsit, és a dir, anant d’un lloc a un altre. Al capdavant d’aquest viatge s’hi trobaven l’art, fortament polititzat, i la ciència. D’aquí la noció de les avantguardes, moviments que es posaven al front en el camí cap al futur.
Les coses ja no van ser igual després de la Segona Guerra, com deiem abans, l’art, d’una banda es va ensimismar, d’una altra va ser valor d’ús propagandístic encobert (atenció als documents desclassificats fa uns anys per la CIA relatius a la inflacció de la cotització de l’obra dels expressionistes abstractes), va trobar molt fecunds els dos imputs més importants de l’Eix perdedor: la tecnologia, les filosofies i l’art oriental, i en menor mesura va continuar la lluita, ja no des de la part capdavantera de la societat, sinó des de les catacumbes culturals on van sobreviure els situacionistes (situacionisme és incorrecte), establint la identificació definitiva entre art y vida, als quals pren el relleu el punk a mitjans dels anys setanta.
Per resumir: parlar d’avantguarda en el segle XXI és correcte (millor si diem avantguardes) si es fa en termes històrics, referint-se als moviments artístics dels inicis del segle XX. Ja no és adequat parlar d’avanguardes després de la Segona Guerra Mundial, tot i que es poden util·litzar els termes “segones avantguardes” o “postavantguardes”. A partir de la meitat dels anys setanta, històricament ens trobem en la postmodernitat. I aquesta és la terminologia emprada normalment: es parla de les avantguardes en termes històrics i de cada moviment dels que les van integrar, de forma particular. Així, no es diria que André Breton va ser un avantguardista, sinó un surrealiste. No se’l cita com “integrant de les avantguardes” sinó com a “integrant del moviment surrealista”.
2. ES POT PARLAR D’AVANTGUARDA MUSICAL EN EL SEGLE XXI?
Bé, els compositors hereus de les avantguardes, a partir dels anys setanta del segle XX, no s’autonomenaren avantguardistes. D‘això en tenim constància. Les músiques post-serials, experimentals, minimalistes, van acabar compartint amb la música concreta, la música electrònica i l’electroacústica el nínxol genèric de la “música contemporània”. En quant a la música popular del segle XX, es pot apreciar una bifurcació ben sorprenent. En bona part es manifesta com a expressió vital i generacional, amb els components d’immediatesa, rebel·lia i simplicitat propis d’una música popular, però al mateix temps d’ella es desprenen corrents que prenen bona nota tant de l’experimentalisme i les operacions atzaroses de Cage i el futurisme sonor russolià com de la improvisació del jazz, s’en serveixen de la tecnologia produïda als laboratoris electroacústics i busquen una situació tan llibertària com experiencial en l’execució i escolta de la música, fortament influits per les filosofies orientals i pels descobriments fets als laboratoris farmacèutics, associats a moviments socials prou importants, especialment pel fet de que inauguren l'espai de la joventut com a classe social, cosa totalment inèdita. No he trobat registres que denominin “avantguardistes” aquests corrents ni aquests artistes. Es coneixen com psicodèlia, free-jazz, art sonor…
Una deriva similar a la de les segones avantguardes cap al formalisme i el qüestionament de les avantguardes, va portar aquestes músiques populars cap a la cerca d’un cert virtuosisme (el retorn del jazz cap al be-bop) i/o a la recuperació d’elements propis del romanticisme (el rock simfònic). Tot aixó va contribuir, de pas, al naixement del que ara anomenem indústria discogràfica.
El punk apareix com a revulsiu estètic (acabar amb la grandiloqüència i l’estatus de l’art) i social (els moviments jovenils anteriors protagonitzaren un èxode exterior cap al tercer món, la vida rural, Orient, les mítiques illes i la natura, i un èxode interior cap a l’espiritualisme i el “viatge psicodèlic”. Amb el punk els nois tornen a la ciutat, i estan molt enfadats). Aquí emanen de nou els efluvis dadà, batega la Internacional Situacionista, emergeixen ells vells propòsits de canviar el món per mitjà del desconcert, l’inconformisme, el nihilisme, la ironia i la negació de la racionalitat i dels valors establerts. Aquest moviment mai es va autocalificar d’avantguardista i ningú altre li va adjudicar l’apelatiu.
Després del punk, o potser al mateix temps, certa branca de la música popular prossegueix aplicant els mateixos principis a la cerca de la llibertat i l’experiència, util·litzant un cop més la tecnologia, la improvisació, l’imaginari de la ciència ficció, elements de les post-avantguardes com la instal·lació o la performance (aqui coneguda en un principi com “acció”), la poesia i les tècniques literaries i plàstiques dadà i surrealistes (cut-up, collage, repetició, automatisme, atzar… no ens resultarà difícil trobar aquestes estratègies en les músiques populars experimentals d'avui dia: apropiacionisme, loop, improvisació...). Durant els 80 apareix un moviment musical popular, la música “industrial”, també dita “postindustrial”, que potser exemplifiqui millor que altres aquest estat. També s’encunya el mot “inclassificable” per definir certes músiques, probablement inclassificables… que mantenen viu aquest rastre caracteritzat pel rebuig del realisme per mitjà de l’abstracció i el símbol, que concep l’art como un mitjà de coneixement de la realitat diferent al de la filosofia i la ciència.
Són corrents que valoren l’originalitat y la novetat i rebutjen normes i tradicions. Practiquen la recerca i l’experimentació de noves tècniques expressives, sovint per la via del nihilisme, l’excentricitat o la provocació i descomponen de nou el recurrent binomi artista-art tot fusionant el binomi art-vida. Aquest continuum perdura en el segle XXI, tot i que cada dues dècades aproximadament experimenta certa difuminació en el moment que es proclama un nou retorn a la puresa original representat per efímers moviments certament immovilistes; aquest és un tic (el del retorn als orígens) intrínsec a les arts populars.
I bé, potser sí que aquest és el rastre de les avantguardes, al menys el rastre polític, ja que l’estètic el trobarem en les arts aplicades (moda, disseny, publicitat) generalment desprovist de contingut, l’estètica de les quals manté avui dia un confortable maridatge amb les músiques hereves del revisionista minimalisme anglès. De mentres, la música contemporània ha seguit el seu camí, no gaire accidentat, a l’hora que el rock, el pop i el jazz han anat protagonitzant periòdicament auto-catarsi correctives de purisme redentor, seguides d’hibridacions no exemptes de gràcia. A l’altra música popular, la inclassificable, se l’ha vingut a anomenar experimental, que no deixa de ser un mot per entendre’s, però resulta encertat ja que moltes d’aquestes músiques neixen pel mètode de prova i error. Resulta més encertat que avantguardista.
Hem d’advertir que durant aquest viatge al llarg de tot un segle, no hem tingut espai per parlar de moltes altres coses, per exemple, l’obrer s’haurà transformat en consumidor i ens trobarem en la societat de consum. A partir d’aqui les coses seran obsessivament envasades i etiquetades per a la seva venda i això ens ha de fer pensar que quan parlem de corrents o moviments musicals populars en el segle XXI, estem manejant terminologia de màrqueting, noms triats per destacar un producte d’un altre, tot i que no siguin diferents. Així que no cal espantar-se per la quantitat de subgèneres i sub-subgèneres amb que trafica el mercat.
Fins aquí, i vist que hi ha un nom per a cada cosa, no sembla tenir sentit aplicar a una cosa un nom que correspon a un altre. Té sentit parlar d’avantguardes musicals en el segle XXI, que és el que jo acabo de fer, però no té gaire sentit parlar d’avantguardes musicals del segle XXI, és un anacronisme. Cabaret Voltaire no va ser un grup dadà, va ser un grup industrial.
D’una altra banda, l’ús del terme tampoc se justifica gaire pel seu significat original: en un món en el qual ningú sap molt bé cap a on hauria d’anar, lògicament ningú es posa al davant, perquè no hi ha part de davant. Punk va dir “no hi ha futur”, i els ideòlegs de la postmodernitat ho van corroborar. No anima precissament a la cultura actual una inquietud cronològica, no es mira endavant ni tampoc enrera.
3. T’HE SENTIT PARLAR D'AVANTGUARDA MUSICAL AL SEGLE XXI
Tanmateix, he trobat la terminologia sovint en diversos àmbits. La premsa especialitzada en música popular en fa ús. També en fan els fulls promocionals d’algunes discogràfiques o productores. La trobem en forma d’adjectiu (“avantguardista”), també podem trobar-nos “d’avantguarda”, referint-se a un grup o a la seva música. Mai està molt clar l’ús que se li dona en la premsa: podria ser despectiu en alguns casos i en altres no. També pot aparèixer per no saber a quina altra paraula recòrrer. El cert és que difícilment trobarem el substantiu “avantguardes”, i en deduïm que les variacions han estat aplicades sense rigor. Quan ho trobem en la promoció d’un producte, m’imagino que pretén destacar la seva singularitat i modernor. Com que el terme és molt confús i fàcilment associable a elitisme i impopularitat, no estic segur de que rendeixi un gran benefici al venedor que l’util·litzi, excepte, potser, si s’adreça a un públic esnob.
Així com les paraules que util·litzem per anomenar altres moviments artístics, culturals i polítics de la història s’han instal·lat en el llenguatge habitual (pots passar una “nit romàntica” o tenir una mentalitat “molt barroca”), “avantguardisme” o “avantguardista” han adquirit una ínfima popularitat en la parla quotidiana, comparat amb “futurisme” o “surrealisme”, per exemple, (és un bar “molt futurista”, “m’ha passat una cosa surrealista”). En tots els casos són formes molt poc precisses, de perillosa polisèmia (el diari La Vanguardia, usa en la capçalera el nom en la originària acepció bèlica, no el va fundar Andrè Breton), i es recomana l’ús de paraules més precisses. Usar “avantguarda”, o “avantguardisme” per definir qualsevol moviment o corrent artístic actual, ajuda poc, vaja, no explica res que no es pugui explicar millor d’altres maneres. Dit per un artista sona pedant, dit per un aficionat, sona esnob, i en ambdós casos revel·la un important desconeixement de la història. Resulta refrescant la desmitificació del terme que efectúa el grup Don Simón i Telefunken, dient que la seva música és “de vanguardería”. Fins i tot el periodisme seriós evita utilitzar expressions del tipus “tal o qual empressa o tal o qual ciutat estan a l’avantguarda de tal o qual cosa”, que sona una mica cursi i solament s’escolta a la televisió i en el llenguatge polític. Sembla ser que la paraula està en desús.
HABERLAS, HÁILAS
De tot el que s’ha dit no es dedueix en absolut la no existència, en regions poc visitades de la música popular actual, de músiques excèntriques, subversives, simbòliques, catastròfiques, experimentalistes, poètiques, d’acció, improvisatives, derivatives, erràtiques, informals, deformes, especulatives, psíquiques i polititzades.
Músiques que, amb més circunspecció, alguns crítics anomenen difícils, tot i que són la alegría de la huerta.
Ortega y Gasset reflexionava així sobre la “dificultat” de la música de les primeres avantguardes: “no es impopular porque es difícil, sino que es difícil porque es impopular”; Jean Cocteau ho tenia molt clar: “c’est simple comme bonjour”. Hem sentit dir sovint (és una frase caracterìstica de l’expresió de certa melomania) que és distinció de la “bona” música que, tot i ser de difícil execució, resulti fàcil a l’oient, que aquesta dificultat no es traslladi a qui l’escolta. Bé, si més no, és una idea una mica faquirista, però molt extesa entre els consumidors de música popular moderna. Potser quan algú fa servir aquestes velles paraules filles del més vell concepte militar, vol dir que és música fàcil però impopular, “rara”. I, sí, és escasa, però no està al capdavant de res. Tampoc provoca gaire, costa de trobar (pots viure tota la vida sense enterar-te de la seva existència). Tot al contrari de les avantguardes, que van escandalitzar, captivar, provocar opinió i reflexió, sembla tenir com a màxim objectiu existir en sí mateixa. No es troba tampoc en aquestes músiques vinculació amb moviments socials i polítics, tampoc constitueixen un moviment per sí mateixes... en fí, no són “avantguardistes”. Però existeixen. I tant!
I pel que fa referència a aquesta suposada “dificultat”, m’agradaria afegir que és fruit de la modernitat atorgar a l’art la “missió” de renovació de les estètiques i les consciències de les societats i no es pot negar que en moltes ocasions, no solament les societats precissen d’estímuls trascendents per resoldre els seus conflictes, sinó que poder-se mirar amb els ulls dels que no usen els filtres de les convencions, resulta saludable per als col·lectius que dipositen en ells precissament aquesta esperança.
També sembla prou cert que una cultura no canvia si aquells que la practiquen no se senten estimul·lats per la curiositat i la cerca de novetats. Els canvis són bons, però els canvis no s’han de relacionar necessàriament amb el progrés. De fet el concepte de progrés em remet més aviat al de perfeccionament i exacerbació que al de canvi.
Fet aquest preàmbul, volia dir que tan natural em sembla que el melòman cerqui novetats i sorpresa com que la societat, si és saludable, la potencii. Després hi ha l’esnobisme, que existeix únicament en la mesura que l’individu creu que mostrar una intensa adscripció a les innovacions culturals i científiques, el fa participar d’una èlit social i per tant, li atorga un poder. En aquest cas, el rebuig del que és acceptat per la massa social és la clau per diferenciar-se d’aquesta. Però em sembla tan extrany que existeixi algú que no té una música, un llibre, per rellegir o reescoltar una i altra vegada, com n’és d’humà buscar noves experiències en tots els àmbits de la cultura que tots practiquem, des del menjar fins al sexe, tot passant per la música, la literatura, el cinema… (s’associa això amb la joventut, etapa de la vida esdevinguda al segle XX classe social, i considerada al segle XXI l’estat que tot ésser humà ha de preservar quan lamentablement l’ha perdut: manten-te jove, descobreix coses, fes el que no hagis fet mai. No et deixis res de banda, ja que solament t’en penediràs del que no hagis arribat a fer).
Ara bé, com diu Ortega, radica en la impopularitat de certes músiques la seva dificultat, i no a l’inrevés, i aquí resideix la seva capacitat per sacsejar les conciències.
Allò que és nou, el que no és convencional, ens ha de trasbalsar; si no ens conmociona, si no ens torba i ens fa pensar, vol dir que s’adeqúa a les nostres convencions: l’esnob precissa inevitablement de conèixer els codis per interpretar una suposada realitat distinta, per tant es mou en una realitat codificada prèviament, en la qual, determinades formes subartístiques són produïdes específicament amb l’objectiu d’obtenir la seva aprovació. L’esnob, aquest peter pan de la cultura, és un turista, ja que vol gaudir tot per primera vegada.
I tot això no té gaire a veure amb les històriques avantguardes i la terminologia neo-derivada d’aquestes, que em recorda els anys seixanta, quan es van popularitzar Einstein i la seva teoria de la relativitat i en la parla quotidiana es va posar de moda dir “tot és relatiu”.
Tal com diu Servando Rocha, “Por avantgarde podemos entender un grupo adelantado que precede al ejército en la batalla. El avantgarde (sic) abre el camino, comprueba las fuerzas de su oponente y acosa al enemigo”.
No em consta que, en termes de l’art i, concretament, de la música, hi hagi ara mateix cap batalla, cap exèrcit, cap camí ni cap enemic, al menys en la dimensió que justifiqui un vocabulari popular en aquest sentit, referit a les propostes artístiques (ja sabem que en l’àmbit econòmic, algunes guerres de baixa intensitat guarneixen el panorama cultural de l’incipient segle XXI).
Victor Nubla